dimecres, 18 de desembre del 2013

La Font: Clàssics espirituals

Des de fa uns dies, ha vist la llum el número 67 de La Font. En uns dies, us arribarà a tots els grups. Hi podreu trobar les felicitacions nadalenques que els diferents grups heu enviat, cròniques de les activitats que s'han dut a terme al bisbat en aquest primer trimestre de curs, i una entrevista a Toni Caballol, flamant nou president de l'AC de Tortosa.

Hi trobareu també les habituals seccions dels col·laboradors fixos. Un d'ells, Carles Lluch, ens ha fet arribar el text del seu article perquè el posem al blog, ja que inclou il·lustracions musicals que a la revista no es poden escoltar. Inaugurem així un nou format: La Font interactiva o La Font 2.0!

Ací teniu l'article. Que servisca també de regal de Nadal per a tots vosaltres.

Els aliments terrestres
CLÀSSICS ESPIRITUALS



Just la setmana que es tancava l’edició d’aquest número de La Font, concretament el dia 3 de desembre, moria Fernando Argenta, un gran divulgador, en ràdio i televisió, de la música clàssica per al gran públic. Jo, durant la infància i l’adolescència, l’havia escoltat molt, en un programa que es deia “Clásicos Populares”, i que alguns recordareu, i gràcies a ell vaig iniciar certa afició per la (mal anomenada) música clàssica. És per això que avui parlarem d’aquesta mena de música.

Personalment, la música clàssica m’ha acompanyat durant tota la meua vida. Sempre m’ha semblat molt adequada per a afavorir la concentració quan s’està estudiant o fent algun treball intel·lectual, i per això en vaig escoltar molta quan feia la carrera, i encara ara depenent del dia i de temporades (també em van bé el blues i el jazz, però això seria un altre tema). Però, a més, és una música que en moltes ocasions té un fort sentit espiritual. Només parlaré d’alguns exemples, tan obvis que els que en sabeu més podeu deixar de llegir ja.

Com a exemple més antic, el cant gregorià. A mi em relaxa moltíssim, em fa sentir com si em trobés en una catedral medieval, i m’instal·la en un estat de preparació a la pregària. Em passa també amb altres obres de música antiga, com el Llibre Vermell de Montserrat. Són obres contemplatives, que conviden al recolliment. O a la calma interior, si un dia esteu inquiets.


 Aquests dies de Nadal, una obra molt apropiada seria El Messies de Haendel, un oratori el fragment més cèlebre del qual és “Al·leluia”, un cant joiós per l’arribada del Crist. Però l’obra té altres fragments molt inspirats, que posen música a versets de la Bíblia, i que són veritables pregàries musicals.


Però, quan penso en música clàssica religiosa, el primer que em ve al cap és Johann Sebastian Bach. Jo crec que les cantates de Bach deuen ser la banda sonora que escolten els àngels al paradís. De veritat, escolteu la seua música sense prejudicis i el cor obert: és una experiència de proximitat amb Déu. Compte, no ho dic amb irreverència: Bach era molt creient, i la seua obra pretenia justament posar música a la fe. Quan arriba Setmana Santa, tots els anys escolto La Passió segons Sant Mateu: és una mena de recés espiritual en clau musical. Us ho recomano.




Els que no escolteu música clàssica, atreviu-vos a fer-ho sense manies, sense pensar que és una música avorrida i per a entesos. Res d'això. I els que l'escolteu i n'enteneu, perdoneu-me la gosadia i la senzillesa d'aquest article.